ASPECTES GENERALS DELS AMFIBIS
– El terme amfibi prové del grec “amphi” i “bios” i significa doble vida, fent referència a una de les característiques principals d’aquest grup d’invertebrats: la fase larvària, normalment aquàtica, i la fase d’adult, principalment terrestre.
– La vida és va originar endins del medi aquàtic i els amfibis varen ser els primers vertebrats, actualment vius, que van sortir de l’aigua i ocuparen el medi terrestre, adaptant llur fisiología i comportament per desenvolupar-se en aquest medi.
– Tot i la seva adaptació, encara depenen del medi aquàtic per alguns aspectes de la seva vida com:
- La fecundació és externa i en molts casos els obliga a tornar a l’aigua.
- Els ous es desclouen en una larva aquàtica i en forma de peix.
- Té la pell nua amb glandules que li permeten mantenir la humitat.
- La respiració és pulmonar, però insuficient i s’ha de complementar amb un
sistema de respiració cutània (mitjançant la pell). - No poden regular fisiològicament la temperatura corporal i ho han de fer
- mitjançant mecanismes ecoetòlogics, fet que els obliga a hivernar o estivar
Els amfibis són vertebrats amb quatre potes, destinades al desplaçament pel medi terrestre. Les espècies més aquàtiques disposen membranes interdigitals en els dels peus, adaptades per la natació.
– Tenen tres superficies respiratòries: las branquies, funcionals en les larves aquàtiques, els pulmons, presents en el adults terrestres i la pell, fina i permeable, mitjançant la que es produeix un intercanvi gasós, tan a l’aigua com fora de l’aigua.
– Aquesta permeabilitat de la pell condiciona l’ocupació d’habitats extremadament secs, com els deserts i les estepes. També determina el període d’activitat que es concentra, preferentment als moment crepusculars i nocturns, que es quan hi ha menys risc de desecació per reducció de temperatura i evaporació.
– L’alimentació és diferent en funció de l’ètapa de la vida. Les larves són micròfags, mengen tan material vegetal com animal. Els adults, però, són carnívors.
– La reproducció és un dels aspectes més variats dels amfibis.
– Els tritons i les salamandres tenen fecundació interna, però sense
copula.
– Les granotes i gripaus tenen fecundació externa i es fa a l’aigua
– S’han descrit unes 4.400 espècies d’amfibis clasificats en tres òrdres:
URODELS
Són els tritons i les salamandres amb unes 385 espècies. Tenen un cap ample, tronc diferenciat, quatre potes amb quatre dits als membres anteriors i cinc dits als membres posteriors i una cua de secció circular.
ANURS
Són les granotes i gripaus amb unes 3.850 espècies. Tenen el cap i el cos sense continuitat i no tenen cua en estat adult. Les potes posteriors, amb cinc dits, estan adaptades pel salt i per aixó son més llargues que les potes anteriors, amb quatre dits. Dintre de l’ordre cal diferenciar entre les granotes, que són més esbeltes, més aquàtiques i amb les potes més llargues i els gripaus, que són més rabassuts, més terrestres i amb les potes posteriors més curtes. Tot i aixó també hi ha espècies que mantenen característiques intermitges de tots dos.
ÀPODES
Són les cecilies amb unes 3.850 espècies. Són una mena d’amfibis excavadors, la seva forma recorda a les serps. Estan completament desproveïdes de membres.
FONTS CONSULTADES
” Història Natural dels Països Catalans “. Vol 13. Amfibis, rèptils i mamífers . Enciclòpedia Catalana. Barcelona 1987.
” Atlas dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra “. Gustavo A. LLorente, Albert Montori, Xavier Santos, Miguel A. Carretero. Edicions El Brau. Barcelona 1995.
” Anfibios y reptiles ” . Juan Manuel Pleguezuelos y Mónica Feriche. Libros de la Estella. Diputación de Granada. Granada 2003.
” Rios, lagos, lagunas i marismas ” . H Blume. Madrid 2003.