Papallones

• Introducció

• Classes de papallones

• Morfología

• Cicle biòlogic I reproductiu

 – L’ou

 – L’eruga

 – La crisàlide

 – L’adult o imago

 – Reproducció

• Alimentació

• Hàbitat

• Depredació i mètodes defensius

• Migracions

• Consell para a la identificació

• Fonts consultades

• Pagines webs recomenades

  Introducció:

Els lepidòpters o papallones formen un dels ordres d´insectes més espectaculars, tant pel seu color com per la seva vida o cicle biològic. La denominació científica té el seu origen en les paraules gregues lepido, que significa escata i pteron, que vol dir ala, i fa referència a que tenen les ales i altres parts del cos recobertes d´escates. És un ordre força nombrós amb més de 200.000 espècies al mon, de les quals unes 5.000 es poden trobar a Catalunya.
En general creiem que les papallones són només aquells insectes amb ales de colors vistosos, formes originals i dibuixos exòtics, però també són dintre d´aquest grup les arnes de la roba, el cuc de la col, la tinya de la patata, el corc de la poma i també la processionària.

  Classes de papallones

Podem establir dos grups principals:

• Papallones diürnes o Ropalòcers
• Papallones nocturnes (tinyes) o Heteròcers

Els ropalòcers tenen les antenes acabades en forma de maça i pleguen les ales de forma perpendicular al cos, que mantenen acoblades mitjançant un lòbul situat a les ales posteriors. Dormen amb les ales tancades en forma vertical per sobre del cos. Les papallones diürnes tenen les ales amb dibuixos i colors força visibles que serveixen d´atracció sexual per la reproducció.
Els heteròcers tenen les antenes fines i amb filaments i són força diferents segons el sexe. Tenen un sistema d´acoblament alar que manté unides les ales anteriors a les posteriors mentre volen. Dormen i reposen amb les ales en forma horitzontal amb les ales anteriorsetapant les ales posteriors. Les papallones nocturnes tenen les ales amb colors més apagats, puix que degut a la seva activitat nocturna no poden fer servir el color de les ales com a senyals de atracció, substituint aquest sistema per unes substàncies oloroses anomenades feromones. Aquest sistema ofereix un seguit d´avantatges respecté el sistema visual: perdura més que els senyals visuals i acústics, té un cost energètic menor i evita la localització per part dels depredadors, que no en poden seguir el rastre.

Ales obertes

Ales tancades

  Morfología

© L. Shyamal

El cap és una petita rodona amb un moviment força limitat . El front esta situat enmig dels ull amb un pincell de cabell.

El ulls són compostos i grans que permeten una visió panoràmica però amb poca definició (miop). Són molt sensibles a qualsevol moviment que entri dins del seu camp de visió.

Les antenes són uns apèndixs allargats i de formes diverses on es troben els sentits de l´olfacté i en menor grau el tacte. Les dels mascles de les papallones nocturnes capten les petites quantitats de feromona que emet la femella.

L´espiritrompa és un òrgan flexible, característic de les papallones i substitueix a les galtes. Està format per dos tubs paral·lels, més prims cap a les puntes. En posició de repòs roman plegada i quan la fa servir per xuclar el nèctar de les flors s´estira i té una llargària superior a la del propi adult. Aquesta elasticitat i llargària li permet arribar fins als òrgans de les flors on es troba el nèctar, afavorint així la pol·linització de la planta i mantenint un estret lligam entre l´insecté i la espècie vegetal. A l´extrem de l´espiritrompa hi ha òrgans sensorials.

Els palps, situats a ambdós costats de l´espiritrompa, són òrgans sensorials on es troben el tacté i l´olfacte.

El tòrax és la part més rígida del cos, on es troben les parts locomotores de la papallona. Les potes són febles i no tenen la funció de caminar, permetent únicament l´equilibri del cos en repòs, tot i que poden córrer distancies curtes i ajuden a l´estabilitat en el moment de l´aterratge

Les ales són les parts més belles i característiques dels lepidòpters. La seva estructura permet disposar d´un vol molt actiu i com a difusora de la temperatura quan fa calor i d´acumulador quan fa fred. Les papallones depenen del sol per regular la seva temperatura corporal, per això les diürnes es troben molt més actives al migdia.

La coloració de les ales té una relació directé amb el caràcter verinós del seu cos. Les espècies que disposen de defensa per a l´elaboració de verí no els cal amagar-se i poden tenir uns colors vius a les ales, fet que les fan visibles a distancia. Però, aquesta coloració serveix com a senyal per avisar als depredadors que son verinoses i per tant és millor mantenir-se fora del seu abast. Els colors negre, groc i vermell són indicadors de perillositat. Els colors que imiten el medi natural serveixen per passar desapercebut dins d´ell, fent que els depredadors els confonguin amb el propi medi. La distribució, la forma i el color de les escates defineixen el tipus de dibuix que tenen a les ales.

Zygaena trifolii

Gastropacha quercifolia

L´abdomen és la part més i menys dura del cos. Està formada per deu segments i és on es troben els òrgans més important del insecté i la majoria de les funcions fisiològiques. A la part final de l´abdomen es troba l´aparell reproductor. Les femelles tenen l´abdomen acabat en punta i les funcions de còpula i de posta d´ous es fan per orificis diferents. L´adult presenta un clar dimorfisme sexual.

  Cicle biòlogic I reproductiu

La vida de les papallones té quatre etapes ben diferenciades : OU, ERUGA, CRISÀLIDE i ADULT (IMAGO). Aquest cicle té una durada des d´unes setmanes fins a varis anys, però normalment té lloc al llarg d´un any. Cadascuna d´aquestes etapes es du a terme en la millor època de l´any per afavorir la seva alimentació i, per tant, el seu desenvolupament.

El cicle biològic resta interromput amb l´arribada de l´hivern, fent una aturada del seu desenvolupament, anomenada diapausa, que pot ser realitzada a qualsevol de les quatres etapes, tot i que és mes favorable fer-ho en la fase d´ou o de crisàlide.

•  L’ou

Cada papallona femella pon un gran nombre d´ous, normalment entre 100 i 500, arribant algunes especies fins a 2.000, degut a que la supervivència és petita en ser depredats pels ocells, rèptils, amfibis, petits mamífers i d´altres insectes així com són atacats pels paràsits, per les malalties i a la gran vulnerabilitat davant els canvis climàtics. Aquests ous els pon a la planta d´on es nodreix o molt a prop.

La forma, el color ( des de blanc fins a vermell ) i la grandària són molt variats, fins i tot poden tenir diferents colors dintre d´una mateixa espècie.

La fase d´ou és la més reduïda dins el cicle biològic de la papallona, que compren períodes d´unes hores fins a pocs dies, tot i que hi han espècies, com la de la papallona de la seda, que dura mig any.

• L’eruga

Es la fase de creixement on la funció principal és nodrir-se i acumular reserves per les següents etapes. Arriba a augmentar unes 3.000 vegades el pes de l´ou (en l´home l´augment de nadó a adult és d’unes 25 vegades ).

El cos és cilíndric amb 13 segments articulats i tous i un cap força gran i en forma de globus. Aquest segments tenen una coloració i dibuix molt variada, així com pilositat i protuberàncies. També presenten policromiao diferent coloració en la mateixa espècie degut a factors genètics o d´alimentació (la clorofi·la facilita la coloració verda). Disposa d´un parell de potes al tòrax i de 2 a 5 falses potes a l´abdomen que li permeten assolir una bona adherència a qualsevol tipus de superficie.

Degut a la seva funció alimentària l´aparell digestiu ocupa una part fonamental dins el cos. Al costat de l´intestí hi ha les glàndules sericigines, on és la seda líquida que s´endureix quan surt a l´exterior. El fil de seda té una gran resistència, equivalent a la de l´acer.

Els òrgans sensorials són molt menys desenvolupats que els de l´adult. Per traslladar-se comença per desenganxar l´últim parell de falses potes i encorba el cos, produïnt una mena d´ona que recorre tota la llargada cap endavant, aixecant els corresponents segments fins que es mou el cap.

• La crisàlide

La crisàlide o estadi nimfal representa una aturada en la relació de la papallona amb l´exterior, és una diapausa. Aquesta darrera fase de l’estat larval consisteix en el tancament en un capoll teixit amb les substàncies obtingudes de les glàndules sericígines, on resta aïllada, en una aparent manca d´activitat externa.

Darrera d´aquest teló, en forma de capoll, es desenvolupa una frenètica activitat, la fase més completa de la metamorfosi, on té lloc la destrucció d´estructures i teixits anteriors per esdevenir l´espectacular forma de l´adult. Aquest fenòmen es posa en marxa per dues condicions: el fotoperíode o nivell de luminositat i per la temperatura mitjana ambient, tots dos simptomes de canvi estacional.

La funció d´aquest capoll és de preservar la crisàlide de protecció contra predadors i contra els factors climàtics desfavorables mentre es dur a terme tot el procés de transformació.

• L’adult o imago

El naixement de l´adult té lloc en unes hores determinades i neixen primer o bé els mascles o bé les femelles, però mai junts tots dos sexes alhora.

Generalment és dona el dimorfisme sexual, és a dir, hi ha diferència de mida o de color entre el mascle i la femella, com em el cas de l´espècie Gonepteryx rhamni ( Mascle: foto inferior esquerra(A). femella: foto inferior dreta(B).

Normalment, la femella és més grossa que el mascle. Aquests tenen les antenes “pectinades” i les femelles les tenen “senzilles”.

• Reproducció

En el cicle reproductiu hi ha una serie de comportaments com la definició i defensa del territori, la recerca de parella i identificació i l´acoblament.

El comportament territorial no és propi de totes les papallones però hi ha algunes families que fan tot un seguit de moviments en espiral per foragitar l´intrús del seu territori.

La recerca de parella és diferent en funció del tipus de papallona. Les papallones diürnes es fonamenten en el color i el dibuix, és a dir, l´atracció visual que fins i tot arriben a manifestar seguint qualsevol tipus de color viu com la roba dels éssers humans o les fulles que cauen de l´arbre. Les papallones nocturnes, òbviament, canvien l´estratègia, fent-se servir de les feromones per assolir la nova parella.

El vol nupcial és el comportament més característic del cicle reproductiu. Consisteix en un seguit de vols fets per mascle per aconseguir a propar-se a la femella. Un cop el mascle és al seu costat, comença el festeig, vibrant les ales, girant les antenes, inclina les ales anteriors cap endavant, tot fent un moviment semicircular per situar-se darrera la femella i iniciar la còpula, sempre i quan la femella ho vulgui.

Un cop feta la còpula i essent aquesta fèrtil, la femella comença amb la posta, que es fa damunt la planta nutrícia. Els ous queden normalment enganxats i agrupats sobre la base del la fulla o tija.

És ben clar que la funció principal de l´adult és la reproducció, la posta dels ous, per sobre de qualsevol risc, perill o accident que puguin patir. Això arriba al punt extrem de que si un mascle copula amb un abdomen extirpat i aïllat d´una femella, degut a un traumatisme, pot arribar a ésser fecundat i fins i tot realitzar la posta. Aquest procés, inversemblant, en altres animals és possible en els lepidòpters mercès a la compartimentació morfològica i funcional que han assolit en la seva evolució.

Per últim cal parlar del concepte de voltinisme, és a dir, el nombre de generacions anuals de cada espècie. Es por dir que una espècie es univoltina si té una generació a l´any, bivoltina si en té dues i polivoltina si en té tres o més. Però també es dona el cas d´espècies que son univoltines en zones fredes o de muntanya i bivoltines si viuen en zones més càlides.

   Alimentació

Hi ha una forta relació entre les papallones i les plantes, en ser aquestes fonts directes d´alimentació en les fases del seu cicle biològic. Aquesta relació és palès en la denominació que es dona a moltes espècies, com la papallona de la col, la papallona de la ruda, la papallona de l´arboç, les papallones dels cards, entre d´altres.

Les papallones són principalment fitòfagues, tot i que també mengen altres insectes i individus de la mateixa espècie i de la mateixa posta.

Podem parlar de papallones monòfagues quan s´alimenten exclusivament d´una espècie de planta o polífagues quan mengen diferents tipus de plantes. També hi ha papallones que s´han especialitzat en menjar únicament una part de planta.

Cal diferenciar l´alimentació de l´eruga de l´alimentació de l´adult, dues de les fases del cicle biològic.

• Eruga

En aquesta fase l´alimentació es l´activitat principal per afavorir el seu creixement. Alguns s´especialitzen en parts de la planta com la fulla, la tija o les flors i altres s´alimenten de qualsevol part. També s´alimenten de fongs i de Matèrials en descomposició com fulles i fusta podrida, restes d´animals i detritus. Però també mengen Matèrials transformats per l´home, com ho fan algunes tinyes, que mengen llana, cuir, paper, cartó, teixits en general i aliments elaborats com farina, greixos i mantega.

Per últim cal destacar dos sistemes de col·laboració amb altres animals com és el comensalisme i la simbiosi. És el cas de les erugues que viuen en els nius de termites, formigues, abelles, vespes i ocells. Hi ha erugues que secreten uns sucs que agraden a les formigues que aquestes les transporten pel formiguer i les alimenten fins que arriben a l´etapa de crisàlide.

• Adult o imago

Els adults s´alimenten, principalment, del nèctar de les flors o d´altres substàncies líquides, que absorbeixen amb l´espiritrompa. A diferència de l´eruga, la papallona en la fase adulta no creix i per tant l´alimentació no té la funció de desenvolupament, més aviat es tracta d´un complement que es fa servir per disposar de més energies per a volar i per a dur a terme les llarges i dures migracions, de les que més endavant parlarem. Un exemple d´això és que si l´adult no té la possibilitat de menjar, es reprodueix sense gaire problemes.

Un fenomen força interessant de l´alimentació de la papallona adulta és el procés de pol·linització de les plantes que succeix quan la papallona, en xuclar el nèctar, toca els òrgans reproductors de les plantes, adherint-se al seu cos els grans de pol·len i deixant caure els que portava enganxats provinents d´altres exemplars de la mateixa espècie de planta, alguns del quals arriben a l´estigma.

Aquesta col·laboració ha comportat una forma de co-evolució de les papallones i de les plantes, és a dir, les papallones han desenvolupat la llargària de l´espiritrompa en funció de profunditat del nectari de la flor de la planta i aquesta ha adquirit colors més llampants i diferenciats d´altres plantes per que la papallona les pugi distingir fàcilment.

Hàbitat

Les papallones ocupen gairebé tots els espais terrestres on hi ha vegetació i on la diferència de temperatura entre el dia i la nit no és molt gran. S´han adaptat als boscos, les altes muntanyes, selves, aiguamolls, els prats, àrees semidesèrtiques, tundra i taigà, entre d´altres habitats.

L´alimentació és un dels condicionants importants de la seva distribució. Les espècies monòfagues tenen un àrea de distribució més reduïda. Però també ho són un seguit de barreres com les serralades, els mars, els grans llacs, les zones gelades, els deserts i factors meteorològics com el vent que impedeix la seva presencia en zones de ventades fortes i persistents com succeeix en algunes illes i estepes.

S´han definits 5 àrees de distribució biogeogràfica dels lepidòpters a nivell mundial:

•Holàrtica : Europa, Nord Àfrica, Àsia (subregió Paleàrtica) i Nord Amèrica (subregió Neàrtica)

•Neotropical : Amèrica Central i Sud
•Etiòpica : Àfrica subsahariana
•Oriental : Indoxina ( per sota de la serralada del Himàlaia )
•Australiana : Australia, Nova Zelanda i la Polinèsia.

A Catalunya i segons els estudis de Masó i Pérez De-Gregorio, es defineixen 5 zones zoogeogràfiques:

•Regió litoral : compren la Serralada Litoral i Prelitoral, Costa Brava i Empordà
•Altiplà central : les comarques d´Anoia, Bages, Osona
•Zona continental: comarques interiors de Tarragona i Lleida ( des de la Terra Alta fins al Segrià i la Noguera )
•Prepirineus
•Pirineus i Serralada Transversal

  Depredació i mètodes defensius

Els lepidòpters són un grup d´insectes força vulnerables als depredadors i paràsits. Aquests actuen de controladors naturals del creixement reproductiu, sense límit, de les papallones, evitant la desaparició de les plantes en ser l´aliment bàsic de les erugues.

Entre el principals depredadors es troben:

•Ocells : mengen els individus de totes les fases de la papallona
•Micromamífers : les rates i ratolins mengen erugues ; els ratpenats les crisàlides i els adults nocturns ; els talps les erugues i crisàlides enterrades.
•Rèptils : els llangardaixos
•Amfibis : les granotes i gripaus
•Insectes : els coleòpters i fins i tot alguns lepidòpters
•Aranyes : capturen en les seves xarxes preferentment adults

També actuen els paràsits, especialment a la fase d´eruga :

•Himenòpters i dípters : posen els ous en les eruges i les larves d´aquelles acaben menjant-se l´eruga.

•Bactèries : aquestes provoquen l´anomenada bacteriosi, el cas més conegut és el del bacteri Bacillus thuringesis que provoca la manca de gana e impedeix menjar a l´eruga fins que moren de fam. Es fa servir aquesta bacteria en molts controls biològics de plagues en els conreus i en les gespes, evitant així l´ús indiscriminat dels insecticides.

•Fongs : provoquen micosis, infectant la pell.

Però no solament han de fer front als perills biològics, també han de lluitar contra factors físics o meteorològics com la temperatura, la humitat i els forts vents.

Contra els depredadors han desenvolupat durant la seva evolució un ventall d´estratègies per assolir la supervivència a nivell d´individu i d´espècie. Tot seguit destaquem les més significatives:

• Posta d´un gran nombre d´ous ( més de 1.000 ) : no solament és propi dels lepidòpters fer postes nombroses, els peixos i amfibis ho fan per assegurar la supervivència d´alguns davant la voracitat dels depredadors. Segons l´estudi de realitzat en l´espècie Panolis flammea el grau de supervivència en les diferents

Fases de la papallones son els següents:

• Mida : hi ha individus que atenyen els 20 centímetres d´amplada com l´adult de Saturnia pyri, fent que els seu aspecté espanti a petits depredadors. Altres tenen mides de mil·límetres, passant gairebé desapercebuts per molts depredadors.

Amagar-se dins de l´aliment : s´enrotllen dins les fulles quedant amagades i amb prou aliment

• Activitat nocturna : han de vereu-se-les amb menys depredadors.
• Cobertura del cos amb pèls : algunes erugues disposen al llarg del seu cos d´un seguit de pèls urticants o punxosos que fan desagrable i perillós engolir-se-la.
• Aspecté disuasor : el disseny dels adults o les postures d´algunes erugues poden impactar en la visió del depredador, prevenint-lo de qualsevol actitud ofensiva.
• Elaboració d´un capoll : la crisàlide, fase inactiva i vulnerable, construeix aquest element defensi inabastable a molts depredadors.
• Inmobilització: táctica força emprada per molts animals, evitant qualsevol moviment per no ser detectat
• Comportament gregari : és el cas de la processionària del pí. Les erugues es mantenen juntes en llargues fileres i en un gran niu recobert de fils són menys vulnerables.
• Cripsi : aquesta táctica consisteix en fer-se poc visible, confonent-se en el seu medi, el seu cos ha evolucionat adoptant formes i colors dels seu voltant.
• Mimetisme : l´espècie evoluciona adquirint un aspecté semblant a d´altres espècies que disposen d´una defense efectiva. Un bon exemple és el lepidòpter.

Sesia-apiformis

Vespa germanica

  Migracions

Com en els ocells, les papallones també fan migracions, curtes quan són petits desplaçaments locals o migracions de llarga durada, que arriben a recorre fins a milers de quilometres.

El model bàsic és que els adults nascuts en primavera marxin cap el nord, realitzin allà un cicle biològic complet, i els nous adults, a finals d´estiu o a la tardor retornin cap al sud, evitant passar l´hivern del nord. Seria un fenomen semblant al dels ocells amb la diferència que els ocells fan la tornada cap al llocs d´hivernada tant els progenitors com els descendents. En el cas de les papallones només tornen els nous adults.

Però hi han casos especials com el de la papallona monarca, Danaus plexippus.

Els adults d´aquesta espècie fan el viatge d´anada i tornada, gens habitual en les papallones. Marxen de Mèxic cap a Canada, tornant, novament, a les terres càlides de Mèxic a la tardor. És una de les migracions més espectaculars que es poden veure, doncs a les àrees d´hivernada es concentren milions d´individus que amb la seva lluent coloració canvien el color del paisatge. Les bones temperatures i l´abundor d´aliment són els motius principals d´aquests moviments.

  Consell para a la identificació

Uns bons prismàtics, una bona guia d´identificació amb dibuixos grans i en color i un xic de paciència són els millors instruments per a gaudir de l´observació de les papallones i la seva identificació.

No cal matar-los ni és necessari agafar-los per a poder identificar-los. Es pot fer a ple vol o mentre liben, doncs es mantenen gairebé immòbils.

Si cal agafar-los, s´ha de fer amb un caçapapallones i un pot transparent, evitant tocar les ales en cap moment. S´han d´agafar suaument pel tòrax o per les vores de les ales, però mai per l´interior de les ales.

Hi ha diferents formes de conèixer els lepidòpters i s´ha considerat com una d´elles l´afició de col·leccionar papallones, enganxant els adults morts a una capsa. Molts museus de papallones han fet servir aquest sistema i encara alguns ho fan per a donar-les a conèixer.

Tot i respectant les pràctiques d´antany, considerem que el millor destí dels éssers vius no es convertir la seva vida en un objecté inert, especialment ara que mercès a la fotografia digital es poden obtenir meravelloses imatges de les papallones, permetent que d´altres persones puguin gaudir de la seva bellesa natural.

  Fonts consultades

” La vida de les papallones ” , Albert Masó i Planes, Josep J. Pérez De-Gregorio, Francesc Vallhonrat i Figueres. Ketres Editora. Barcelona 1985.

” Guía de las mariposas de España y Europa ” , Tom Tolman i Richard Lewington. Lynx Edicions. Barcelona 2002.

” Història Natural dels Països Catalans “. Vol 9. Artòpodes II . Enciclòpedia Catalana. Barcelona 1987.

” Les papallones de Collserola, pas a pas ” . CD-ROM . Diputació de Barcelona i Àrea Metropolitana de Barcelona. Barcelona 2002.P

” Mariposas” . Pamela Forey y Sue Mc Cormick. Libros Cúpula. Grupo Editorial Ceac. Barcelona 1993. P

” Mariposas y orugas” . Thomas Ruckstuhl. Editorial Everest. Barcelona 2002.P

  Pagines webs recomenades

Us facilitem algunes de les pàgines web més interessants per a conèixer aquest fascinant mon, on podreu comprobar les diferències entre les fotografies del indivius col·leccionats i dels fotografiats en viu. La decisió és vostra.

• Les papallones del Campus de la Universitat Autònoma de Barcelona
• Museu de les Papallones de Catalunya ( Sort – LLeida )
• Societat Catalana de Lepidopterologia
• Website italiana, en anglès, sobre papallones d´Europa amb bones fotografies
• Captain’s European Butterfly Guide, en anglès, tracta de les papallones d’Europa per països
• Les papallones del Berguedà